Què és l’ansietat?
Des de temps remots, l’estrès ha format part de nosaltres com un mecanisme de protecció davant possibles amenaces. Aquest sistema està regulat principalment per dues branques del sistema nerviós autònom:
SISTEMA NERVIÓS SIMPÀTIC
S’activa davant d’una amenaça, ja sigui real o imaginada, i tant si en som conscients com si no.
Ens permet estar alerta davant possibles perills per poder afrontar-los.
SISTEMA NERVIÓS PARASIMPÀTIC
S’activa per restaurar la calma després de l’activació del sistema nerviós simpàtic.
Ens permet tornar a un estat de repòs, afavoreix la recuperació de l’organisme i manté un equilibri saludable (homeòstasi).
Aquest equilibri ha estat clau per a la nostra supervivència: per exemple, sortir corrent davant d’un lleó (simpàtic) i després relaxar-se en un lloc segur (parasimpàtic).
Avui dia, encara que ja no tinguem lleons, continuem enfrontant-nos a amenaces més subtils: l’estrès, les exigències, els pensaments negatius o situacions que ens sobrepassen.
El problema és que moltes vegades el nostre cos no distingeix si el perill és real o no, i es manté en alerta… com si el lleó s’amagués a la bústia.
Aquí és on entra la diferència entre l’ansietat adaptativa i la desadaptativa.
La primera apareix en moments puntuals que requereixen atenció —com una entrevista o un examen important— i ens ajuda a estar alerta i a respondre millor a la situació.
La desadaptativa, en canvi, és com aquell veí que ningú ha convidat a la festa, però que igualment apareix, s’hi queda hores i, a més, et beu la tranquil·litat. No ajuda, esgota: no dorms bé, et costa concentrar-te, sents fatiga constant i el teu cos viu en un “mode alerta” que no s’apaga.
Quan el sistema simpàtic s’activa sense una raó clara, pots passar d’estar tranquil a sentir que alguna cosa es descontrola per dins: taquicàrdia, pressió al pit, suor, tremolors, sensació d’ofec o por intensa.
Això és una crisi de pànic: una falsa alarma que fa que el cos reaccioni com si estigués en perill… encara que l’únic que tinguis davant sigui la teva llista de tasques pendents.
La crisi d’ansietat, en canvi, sol arribar més a poc a poc. És com una tensió invisible que va creixent sense avisar: pensaments que no s’aturen, inquietud constant, un nus a l’estómac o el cos en tensió, com si t’estiguessis preparant per córrer una marató… des del sofà.
Moltes vegades, quan comencem a notar els símptomes de l’ansietat, la por es fa més gran. Ens espantem. Pensem que ens passarà alguna cosa greu, que podem desmaiar-nos, perdre el control o fins i tot que el cor no ho aguantarà. I aquesta por, sense voler, alimenta encara més l’ansietat.
Però hi ha una cosa que necessitem recordar quan tot sembla massa intens: l’ansietat no es queda per sempre. Igual que puja, també baixa. És com una ona: comença, creix, arriba al seu punt més alt… i després, inevitablement, cau. A vegades triga més, a vegades menys, però sempre passa.
Aquest canvi pot trigar més o menys, però podem ajudar-lo.
Respirar profundament, qüestionar els pensaments que alimenten la por… Són petites eines que li diuen al cos: “estàs segur”.
El difícil és que moltes vegades no entenem per què ens sentim així. No ha passat “res greu”, però el cos reacciona igual. I és que no sempre cal que hi hagi un motiu evident: a vegades són pensaments, records o sensacions que el cervell interpreta com una amenaça sense que tu ho sàpigues.
El teu cos respon abans que tu te n’adonis.
Per això és tan important aprendre a escoltar-se, a comprendre el que està passant per dins.
Perquè viure en un estat d’alerta constant fa mal, esgota i desconnecta.
Entendre el que passa no ho fa desaparèixer de cop, però sí que pot ser el primer pas per tornar a tu, a la teva calma, al teu centre.
Sents que l’ansietat et supera o no saps com controlar-la?
Al Centre de Psicologia Clínica del Maresme treballem amb tu per comprendre el que et passa i ensenyar-te eines per recuperar l’equilibri emocional.
